No solen agradar-me molt els “dies de”, jo sóc més d’estimar durant tot l’any. Però ara que s’acosta el dia del pare, faré una excepció: Compartiré un poema que li vaig regalar a la meva mare. (Sí sóc així de contradictòria.)
S’anomena serradura. Qui ens conega, ja ho entendrà…
“Avui, he passat de nou pel davant de la fusteria i com sempre, t’he recordat. He ensumat ben fort l’olor de la fusta i m’he transportat molts anys enllà.
Tu, arribant a casa amb les mans brutes i aspres de tant combatre la “maera” però més dolces que qualsevol estel. L’abraçada més intensa del món, com si no existís demà, amb aroma a serradura repartida per tot el teu cos. Sobretot el jersei. Ben ple! Serradura que s’aferra a les fibres del teixit com jo ho faig amb els meus braços al teu coll. M’encantava aquest moment!
Mmm! Ensumo de nou. Quins records! Quin moment més màgic el dels matins quan passe al davant de la fusteria…”
Il·lustració: Lola Francés (ma mare)
