La Carta

Fa dies vaig anar al recital de poesia de Joan Camps i a l’entrada ens va obsequiar amb un sobret fet de pàgines de llibre. A dintre hi havia un paperet amb una estrella per a un sorteig i un full petitó amb un fragment d’un poema del seu llibre La revolución de la palabra, que recomane.

A mi em va tocar aquest:

DSC_0148

i no vaig poder evitar que se m’escapara un somriure al llegir-lo.

Més tard vaig repassar el poema sencer “Miedo” i no, no, però just aquell fragment m’anava al pèl, feia temps que tenia una idea anotada per escriure una entrada relaionada al Blog. I aquella idea s’ha transformat en…

LA CARTA

Mal assegut al sofà se la mira, i la torna a mirar. Però en realitat no està llegint ja res. Té la mirada clavada i perduda en aquella carta que ja es sap de memòria de tant repassar. De fons els prestatges plens de llibres semblen un amanèixer amb aquells tons rogencs, grocs i marrons.

Només l’havia escrit per desfogar-se però ara ja té el sobre a la tauleta del costat. Respira. Suspira. La torna a mirar i tanca els ulls.

Va, som-hi! Sense por, es diu a ell mateix menre passa la llengua pel pegament del sobre abans de tancar-lo. Finalment escriu: PER TU.

                                                             ——–

Despentinada, suada i cansada, seu per fi. Li ha tocat matinar molt per poder ser-hi  en aquell seient minúscul de tren, on a males penes li caben les cames entre bosses i motxilles. Per sort, no té ningú al costat, almenys s’hi podrà estirar una mica.

SSSSssssss clac! Les portes del tren es tanquen i comença a tirar endavant. Uff Just in time! Fica la mà dins del seu bolso, remena i la treu. Què nervis! Què dirà? Anhels i pors recòrren tot el seu cos.

Mentre es mossega el llavi, clava el dit índex per un lateral del sobre i va desgarrant a poc a poca la part superior. Els seus ulls comencen a desplaçar-se d’esquerra a dreta molt ràpidament, com qui està a punt d’acabar la novela i vol saber el final.

Firmat: Jo.

Suspira. Respira. Agafa la carta i l’apreta ben fort contra el pit. Somriu. Aixeca el cap i mira al seu voltant. “Ah sí, estic al tren camí d’alguna part“.

Bon Nadal a tothom! Regaleu il·lusió. Escriviu! I que les cartes aquest any no siguen només les dels reis.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s