Aquest mes que acaba de passar, setembre, me l’he pillat de vacances Blogueres també. Bueno, més que de vacances podria dir-se que de dol. No en tenia ganes d’escriure.
Ahir va fer just un mes que vam rebre la notícia i avui fa just un mes també que llegia aquestes paraules a l’Esglèsia de Biar.
I no me les vull quedar per a mi. Malgrat haver-les escrit jo, aquestes paraules no em pertanyen, sinó que són de tots els amics. Aquí vos les deixe, per a que les compartim.
Els amics d’Ana com un grup peculiar, som variats, cadascú d’un pare i d’una mare però ens uneix algo molt especial: l’amor que malgrat tot sentim els uns per els altres.
Ahir vam patir un pal molt fort. Ens deixa un dels pilars fonamentals del grup. Una personeta que tot i vorer poc, sempre estava ahí.
Sempre estava ahí i sempre ho seguirà estant mentre la portem ací dins. (Em refería la cor)
Ana era una bona persona, tan bona que sempre era objecte de les nostres bromes. Però les acceptava amb un somriure a la boca perquè així era ella, somrient també.
Així que fem-li un favor entre tots: recordem-la així, rient! Combatem el mal trago a base de bons records. I enviem-li molta llum i amor perquè seguisca el seu camí.
