FER MONTONS

Fer muntons (en acabant escriuré montons amb “o” que és com ho pronunciem a Biar i em resulta més còmode i familiar donada la proximitat d’aquest post).

Montons se’n poden fer de moltes coses. Per exemple de joguines en un racó, de roba a la cadira de l’habitació o fins i tot montons de basura, com deia aquella famosa cançó de saltar a la corda.

Però a ma casa, fer montons té un significat molt especial. Per nosaltres fer montons és un acte d’extrema carinyositat (paraula que m’acabe d’inventar). És un acte d’amor fraternal, d’anar tirant-nos els uns a sobre dels altres entre rialles desenfrenades, pessigolles a traïció i respiracions ofegades, però això sí, sempre amb un final amistós.

 

Fer Montons2

 

Ara, el montó que a mi més m’agrada és el que acabe de titular com “montó mandrós” o que també podria dir-se “montons al llit”.

Aquells matins de diumenge, o de qualsevol dia que t’ho pugues permetre, en els que et despertes i no tens ganes de fer res, una profunda perea s’ha apoderat de tu i no et deixa ixir dels llençols. Llavors entra ta mare a l’habitació, li dius que s’aprope un moment i quan menys s’ho espera, zas! l’agafes del coll i la tires damunt del llit a gossejar amb tu, i llavors la teua germana passa per allà i sense pensar-s’ho pega un bot i s’enfila també, i després l’altra germana i si està per allí el nebot, també, enseguida puja a posar-se d’anxaneta damunt del tot. I no ens oblidem del pare, que costa més d’atrapar però alguna que altra volta ha caigut enganyat, ningú pot escapar-se el poder del montó.

Pot ser alguns llegireu açò i flipareu o no ho entendreu, però de veritat si no ho heu fet mai, proveu-ho, és terapèutic i no costa diners, només uns segonets del teu temps!

Mare meua! I tota aquesta parrafada/paranoia, per què? Doncs perquè estic a dos dies de tornar a casa, trobo a faltar a la família i tinc ganes fer montons amb ells!!

FINS ARA!!! 😀

Anuncis
Publicat dins de Sin categoría | 1 comentari

Regals encertats

De colors cridaners, un estampat de flors amosaicades. A la banda esquerre un minúscul pelat, segurament aquell paper ha estat reutilitzat però a ella tant li val, ni s’hi fixarà. Està emocionadíssima amb el seu regal!

Comença a obrir-li amb cura i atenció però l’encís li pot i acaba estripant el paper en un tres i no res. La seva cara s’il·lumina en veure aquella caixa de color fúcsia.

– Una muñeca! Una muñeca!- Crida de manera desmesurada.- Lo que yo quería!

Obre la caixa, amb dificultat i nerviosisme treu tots els plàstics i fils d’aram que la tenen captiva al cartró. Per fi l’allibera i marxa correns a jugar fent-la volar per l’aire com si fos un avió. A sobre de la taula queda abandonat el pastís que ja ningú vol però els números 3 i 8 llueixen encara fumejant sobre la capa de xocolata.

Quan ens vam conèixer jo només tenia 3 o 4 anys, jugàvem juntes amb les nines i vèiem dibuixos animats. El temps ens ha anat distanciant. Jo he deixat de jugar amb elles i tu en canvi, encara no te n’has cansat. Ara que fas 38 anys, m’agrada saber que tot continua igual i que em segueixes estimant com abans.

Feliç 38 aniversari, Paqui!

Sempre seràs la nostra petita gran! T’estimem!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Història d’una Tarika a Barcelona

Biaruts, biarudes, estem en Festes!
Aquest article el vaig escriure allà per novembre per al llibre de Festes quan encara no sabia que seria de la meua vida, i ara que només queden 4 dies, cobra més sentit que mai, podré estar a Biar de l’11 al 13 de maig!! 🙂 Quina felicitat!
Gràcies a la mitja jornada laboral que faig, al favor que m’han fet des de direcció i la bendita Segona Pasqua que celebren a Catalunya, alli hi seré.

Així que, per si algú no l’ha llegit del format en paper i ja de pas per cobrir l’expedient del mes de maig, aquí vos deixe l’article:

“Història d’una Tarika a Barcelona”

No és cap revelació açò que diré a continuació, ja ho sabeu: mai he viscut d’una manera continuada a Biar. Per unes coses o per altres sempre he estat fora. A vegades més prop i d’altres com ara, més lluny. Però “una cosa no lleva l’altra” i res té a veure açò amb el profund sentiment que m’arrela tant al poble com a les festes patronals de Biar.

Al principi, això d’escapar-se a desfilar amb els Tariks era més fàcil, amb una nota de la mama a l’agenda dient “motivos personales” o amb l’ajudeta d’algun metge del poble tot estava solucionat.

Després, la majoria dels joves ho sabeu no? Comença a complicar-se un poc amb els estudis superiors. Però bé, uns canvis de pràctiques per ací, favors per allà, hores de cotxe i de son acumulades si és molt important i seguim tirant. Més o menys apanyat.

I ara? Què passa quan comencem a treballar? Quan per motius de la vida hem hagut de d’anar lluny del Biar? Ara sí que està la cosa fotuda…

Però no vos preocupeu, que no perdem l’esperança i ens inventem mil i una estratègies per sentir-nos més a prop de casa. Per estar sense estar al poble. Per gaudir de la nostra cultura i de les nostres tradicions que tant ens agraden.

La primera “complicació festera” que em vaig trobar quan vaig arribar a viure a Barcelona va ser el Mig any. Ostres, jo mai havia faltat al mig any! Mai m’havia quedat sense marxar “l’espada triomfadora” entrant a la plaça. I val que només és un cap de setmana, una única desfilada i ni tan sols ens vestim, però jo volia ser-hi. I com no podria, em vaig muntar el meu propi dia. Sort de les meves companyes de pis que s’apunten a un bombardeig, entre totes vam fer banderoles de creus, llunes i enganxines per la roba i després de tota una vesprada de manualitats i cuina, ja ho teníem fet. I com no podia ser d’un altra manera, vam acabar la nit desfilant, primer pel passadís de casa i després pels carrers de la Ciutat Comtal.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

I el mateix em va passar quan s’apropava el dia de Sant Vicent, dia festiu només a Biar, a alguns pobles de la zona i per als xiquets del País Valencià. Per desgràcia, no vaig tindre la sort que fóra festiu també per als xiquets de Catalunya i poder-me escapar. Així des del 2011 que organitze via Xarxes Socials, “Sant Vicent a Barcelona”. Quan acabem de treballar, ens citem en un bar valencià “La Terreta” tots els biaruts als que ens ha tocat pringar. A eixes hores ja està tot el món a Biar ballant i amb unes quantes mentiretes entre les mans. Però dintre de les nostres possibilitats intentem riure, fer-nos costat i oblidar les fotos que els de la esquadra via whasapp ens han enviat. Sí, sí, eixa foto que ens fem tots els Tariks a la plaça en acabar els trons… Però bé, tant se val si som Tariks, Maseros o Moros Nous, la distància ens ha donat una bona lliçó de germanor i nosaltres també ens fem una foto per al record.

Foto 3

A voltes he sentit dir que els joves no ens preocupem per res, que només ens va la nit; cubates, xaranga, discomòbil i flirteig. I això personalment em molesta molt. Per què sí, per suposat  que ens agrada eixa mena de festa, i molt! Però també ens agrada la festa deSAMSUNGl dia: desfilar per la Torreta encara que siga dimecres i ningú ens aplaudisca, simplement perquè ens agrada desfilar, la música i el calfred que ens recorre el cos quan comencen a sonar els timbals. Ens agrada vestir-nos per ballar «Els espies», anar a tirar trons i encara que ens coste alçar-nos, ens encanta la desfilada del dia 13. Ací vos deixe l’exemple d’uns quants joves que interessats per les nostres tradicions ens vam buscar les receptes de les pastes i unes setmanes abans de Festes, des de la distància ens vam posar mans a la massa acompanyats d’unes bones marxes mores i algun que altre pasdoble. No sé si per la música o per les ganes que teníem però he de dir que ens en vam sortir molt bé: coquetes, almendraos, rotllets de vi i mantecaos.

I tot açò és el que hem anat fent per sobreviure en la llunyania. De moment, tinc la immensa sort de poder dir que encara no he fallat mai a Festes, entre el cap de setmana i estratègies varies, sempre he pogut estar encara que fóra un parell de dies a les festes de Biar. Algun any m’ha tocar vorer l’entrada pel portàtil amb unes cerveses al sofà, d’altres perdre’m el famós aniversari de Roqueta o anar-me’n arrastrant la maleta mentre feien la guerrilla davant de casa (maleta que per cert, porta una pegatina del la Penya del Copeteo per si es perd), però sempre amb un somriure als llavis pels pocs però bons dies viscuts. I si cal, un herberet a l’estació de tren per endolcir les penes abans de de tirar cap a dalt.

SAMSUNG

Ara, ja vaig contant els dies que falten per a maig. Què passarà enguany? Visc sempre amb la incertesa de no saber quan serà el primer any que em quedaré sense anar, però mentrestant seguiré maquinant a veure quina estratègia podré utilitzar.

Esta només és la meua història, la història d’una tarika que viu a Barcelona, però estic ben segura que molts de vosaltres vos haureu pogut veure reflectits o si més no, reconèixer algun conegut en aquestes línies. I amb ella no intente convèncer a ningú de res, tan sols explicar una realitat, en este cas, la meua realitat. I per si de cas, pel que puga passar, m’adelante i vos desitge BONES FESTES DE MOROS I CRISTIANS!!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Un Sant Jordi

Ja fa un parell d’anys que tinc aquesta foto i sempre em remou alguna cosa. Així que la setmana passada em vaig inspirar i la vaig utilitzar per participar a un concurs de relats curts, #Instarelats i aquest és el resultat:

IMG_20140424_113338

I el final del dia no va ser com s’havia imaginat,

va marxar capcot i aliè al que l’univers li tenia preparat.

Algun dia ho descobriria tot

i per fi, somriuria de debò.

 

I a vosaltres, quina història vos suggereix aquesta imatge? Podeu compartir-la, serà divertit! Serà curiós veure com de diferent és la nostra imaginació… Deixeu-la volar!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

DESPERTARS

Què difícil és sortir dels llençols

quan l’escalfor m’apega al teu cos.

Hauria de sortir per començar el dia,

però vull fondre’m un cop més amb la teua alegria.

p marinaIl·lustració: Lola Francés

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

A Miquel Albero Maestre

Fa temps, just avui cinc mesos, (ho publique ara però ho vaig preparar ahir) que volia esciure alguna cosa així, però no m’agrada fer les coses de presses i carreres. M’agrada fer-les amb estima, deixar que la llum m’il·lumine i donar-li una bona sortida.

Aquest matí he llegit una publicació d’un altra persona que entrellaçava diferents reflexions sobre la vida, la mort i la complexitat de sentir-te trist per la marxa d’algú a qui potser tampoc coneixes gaire, però no saps perquè t’afecta profundament. I llavors m’he inspirat de nou. Li vull dedicar aquest post, el de l’aniversari del meu Blog (ara fa un any que el vaig crear), a Miquel, el meu cosí postís, com ell em solia dir.Escrit Miquel

Malgrat ser família llunyana, Miquel i jo ens coneixíem realment des de feia molt poc temps, però era d’aquelles persones a qui li agafes carinyo de seguida. Encara recorde exactament aquella nit. Va ser al desembre del 2014. Com de costum els meus amics i jo estàvem de sopar de Nadal i em vaig apropar a la barra a demanar-me un gintònic. Jo lluïa aquest perfil i un tio molt alt que hi havia al meu costat em va fer un comentari sobre la meua flor de Pasqua i després em va dir: “Tu no saps qui sóc, però jo a tu sí que et conec!” (Ja podeu imaginar la meua cara) i tot seguit va continuar: “Tu eres la que fa Signes amb Txarango”. (Podeu seguir imaginant la meua cara d’al·lucinada) “Jo utilitze la seua música per treballar el català amb els meus alumnes a Mallorca ”. I ja la conversa va derivar en aquelles típiques frases de poble: Que si tu de qui eres, jo de xurrero el major, jo germà de tal, que si tenim el mateix cognom i que si segur que mirem avantpassats arribem a ser família…

I poc més. Volta i cadascú a ballar amb els seus respectius amics. Però com són les coses i la vida que aquelles persones que compartim interessos musicals, lingüístics o culturals ens anem trobant al llarg del viatge, encara que visquem a diferents quilòmetres de distància del poble o tinguem edats dispars. No va caldre més que un parell de concerts, algunes festetes per Biar i unes quantes xerrades per crear sense adonar-nos una espècie de vincle, un vincle amistós, de complicitat. Amb ell era fàcil connectar.

També recorde el 26 de setembre d’aquest any passat. Tornàvem les amigues des de el Vendrell cap a Barcelona. Veníem animades i alhora cansades d’una Barbacoa d’aniversari. Com ja és habitual, al grup de Whatsapp dels meus amics de Biar no paraven d’escriure i enviar coses, uff quin horror, vaig pensar sense saber que l’horror seria més gran, quants missatges per llegir. “S’ha mort un xic del poble”, deien, “Un xic que viu a Mallorca”. De sobte em vaig quedar paralitzada. Vaig començar a tirar endarrere missatges i missatges buscant l’inici de la conversa i mirant els links que havien enviat. Em va canviar la cara, se’m va fer un nuc a la gola i van començar a asomar-se les primeres llàgrimes. No m’ho podia creure, però si feia quatre dies havíem estat parlat. L’estava ajudant a aconseguir contactes de músics catalans per un concert que volien organitzar per la festa grossa d’Inca. Però no hi va arribar, com diria l’Ovidi, abans ens va deixar per marxar de vacances.

Es estrany com a vegades amb tan poc temps, ens pot afectar tant. Hi haurà qui pot ser ho veja una tonteria o pense que estic sobreactuant i hi haurà qui m’entenga del que estic parlant. El que siga, tant m’hi fa. Jo només volia fer-li el meu petit homenatge, un homenatge com cal, fet amb el cor a la mà.

Així doncs, alce l’últim glop de la copa de vi cap al cel i brinde per tu! Com bé diu el teu cosí Pau, seguiràs amb nosaltres perquè seguirem parlant de tu!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Què veus?

– Què veus?

+ Un punt negre

Punt negre– Si només et concentres en el punt negre, et perds la infinitat de punts blancs que hi ha per tots els costats…

 

VINGA, SOM-HI! DISFRUTEM DE LA VIDA AMB TOTES LES SEUES POSSIBILITATS! EN TENIM MOLTES, AIXÍ QUE A GAUDIR I A DEIXAR-NOS FLUIR!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari