Un Sant Jordi

Ja fa un parell d’anys que tinc aquesta foto i sempre em remou alguna cosa. Així que la setmana passada em vaig inspirar i la vaig utilitzar per participar a un concurs de relats curts, #Instarelats i aquest és el resultat:

IMG_20140424_113338

I el final del dia no va ser com s’havia imaginat,

va marxar capcot i aliè al que l’univers li tenia preparat.

Algun dia ho descobriria tot

i per fi, somriuria de debò.

 

I a vosaltres, quina història vos suggereix aquesta imatge? Podeu compartir-la, serà divertit! Serà curiós veure com de diferent és la nostra imaginació… Deixeu-la volar!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

DESPERTARS

Què difícil és sortir dels llençols

quan l’escalfor m’apega al teu cos.

Hauria de sortir per començar el dia,

però vull fondre’m un cop més amb la teua alegria.

p marinaIl·lustració: Lola Francés

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

A Miquel Albero Maestre

Fa temps, just avui cinc mesos, (ho publique ara però ho vaig preparar ahir) que volia esciure alguna cosa així, però no m’agrada fer les coses de presses i carreres. M’agrada fer-les amb estima, deixar que la llum m’il·lumine i donar-li una bona sortida.

Aquest matí he llegit una publicació d’un altra persona que entrellaçava diferents reflexions sobre la vida, la mort i la complexitat de sentir-te trist per la marxa d’algú a qui potser tampoc coneixes gaire, però no saps perquè t’afecta profundament. I llavors m’he inspirat de nou. Li vull dedicar aquest post, el de l’aniversari del meu Blog (ara fa un any que el vaig crear), a Miquel, el meu cosí postís, com ell em solia dir.Escrit Miquel

Malgrat ser família llunyana, Miquel i jo ens coneixíem realment des de feia molt poc temps, però era d’aquelles persones a qui li agafes carinyo de seguida. Encara recorde exactament aquella nit. Va ser al desembre del 2014. Com de costum els meus amics i jo estàvem de sopar de Nadal i em vaig apropar a la barra a demanar-me un gintònic. Jo lluïa aquest perfil i un tio molt alt que hi havia al meu costat em va fer un comentari sobre la meua flor de Pasqua i després em va dir: “Tu no saps qui sóc, però jo a tu sí que et conec!” (Ja podeu imaginar la meua cara) i tot seguit va continuar: “Tu eres la que fa Signes amb Txarango”. (Podeu seguir imaginant la meua cara d’al·lucinada) “Jo utilitze la seua música per treballar el català amb els meus alumnes a Mallorca ”. I ja la conversa va derivar en aquelles típiques frases de poble: Que si tu de qui eres, jo de xurrero el major, jo germà de tal, que si tenim el mateix cognom i que si segur que mirem avantpassats arribem a ser família…

I poc més. Volta i cadascú a ballar amb els seus respectius amics. Però com són les coses i la vida que aquelles persones que compartim interessos musicals, lingüístics o culturals ens anem trobant al llarg del viatge, encara que visquem a diferents quilòmetres de distància del poble o tinguem edats dispars. No va caldre més que un parell de concerts, algunes festetes per Biar i unes quantes xerrades per crear sense adonar-nos una espècie de vincle, un vincle amistós, de complicitat. Amb ell era fàcil connectar.

També recorde el 26 de setembre d’aquest any passat. Tornàvem les amigues des de el Vendrell cap a Barcelona. Veníem animades i alhora cansades d’una Barbacoa d’aniversari. Com ja és habitual, al grup de Whatsapp dels meus amics de Biar no paraven d’escriure i enviar coses, uff quin horror, vaig pensar sense saber que l’horror seria més gran, quants missatges per llegir. “S’ha mort un xic del poble”, deien, “Un xic que viu a Mallorca”. De sobte em vaig quedar paralitzada. Vaig començar a tirar endarrere missatges i missatges buscant l’inici de la conversa i mirant els links que havien enviat. Em va canviar la cara, se’m va fer un nuc a la gola i van començar a asomar-se les primeres llàgrimes. No m’ho podia creure, però si feia quatre dies havíem estat parlat. L’estava ajudant a aconseguir contactes de músics catalans per un concert que volien organitzar per la festa grossa d’Inca. Però no hi va arribar, com diria l’Ovidi, abans ens va deixar per marxar de vacances.

Es estrany com a vegades amb tan poc temps, ens pot afectar tant. Hi haurà qui pot ser ho veja una tonteria o pense que estic sobreactuant i hi haurà qui m’entenga del que estic parlant. El que siga, tant m’hi fa. Jo només volia fer-li el meu petit homenatge, un homenatge com cal, fet amb el cor a la mà.

Així doncs, alce l’últim glop de la copa de vi cap al cel i brinde per tu! Com bé diu el teu cosí Pau, seguiràs amb nosaltres perquè seguirem parlant de tu!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Què veus?

– Què veus?

+ Un punt negre

Punt negre– Si només et concentres en el punt negre, et perds la infinitat de punts blancs que hi ha per tots els costats…

 

VINGA, SOM-HI! DISFRUTEM DE LA VIDA AMB TOTES LES SEUES POSSIBILITATS! EN TENIM MOLTES, AIXÍ QUE A GAUDIR I A DEIXAR-NOS FLUIR!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

La Carta

Fa dies vaig anar al recital de poesia de Joan Camps i a l’entrada ens va obsequiar amb un sobret fet de pàgines de llibre. A dintre hi havia un paperet amb una estrella per a un sorteig i un full petitó amb un fragment d’un poema del seu llibre La revolución de la palabra, que recomane.

A mi em va tocar aquest:

DSC_0148

i no vaig poder evitar que se m’escapara un somriure al llegir-lo.

Més tard vaig repassar el poema sencer “Miedo” i no, no, però just aquell fragment m’anava al pèl, feia temps que tenia una idea anotada per escriure una entrada relaionada al Blog. I aquella idea s’ha transformat en…

LA CARTA

Mal assegut al sofà se la mira, i la torna a mirar. Però en realitat no està llegint ja res. Té la mirada clavada i perduda en aquella carta que ja es sap de memòria de tant repassar. De fons els prestatges plens de llibres semblen un amanèixer amb aquells tons rogencs, grocs i marrons.

Només l’havia escrit per desfogar-se però ara ja té el sobre a la tauleta del costat. Respira. Suspira. La torna a mirar i tanca els ulls.

Va, som-hi! Sense por, es diu a ell mateix menre passa la llengua pel pegament del sobre abans de tancar-lo. Finalment escriu: PER TU.

                                                             ——–

Despentinada, suada i cansada, seu per fi. Li ha tocat matinar molt per poder ser-hi  en aquell seient minúscul de tren, on a males penes li caben les cames entre bosses i motxilles. Per sort, no té ningú al costat, almenys s’hi podrà estirar una mica.

SSSSssssss clac! Les portes del tren es tanquen i comença a tirar endavant. Uff Just in time! Fica la mà dins del seu bolso, remena i la treu. Què nervis! Què dirà? Anhels i pors recòrren tot el seu cos.

Mentre es mossega el llavi, clava el dit índex per un lateral del sobre i va desgarrant a poc a poca la part superior. Els seus ulls comencen a desplaçar-se d’esquerra a dreta molt ràpidament, com qui està a punt d’acabar la novela i vol saber el final.

Firmat: Jo.

Suspira. Respira. Agafa la carta i l’apreta ben fort contra el pit. Somriu. Aixeca el cap i mira al seu voltant. “Ah sí, estic al tren camí d’alguna part“.

Bon Nadal a tothom! Regaleu il·lusió. Escriviu! I que les cartes aquest any no siguen només les dels reis.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

I a l’hivern, ben abrigat!

Ara que s’apropa l’hivern i que comença a fer un fretorro que talla el … bueno, que fa molt de fred, voldria compartir amb vosaltres un conte que vaig fer amb ma mare fa molts anys. Potser ara l’haguès escrit d’una manera diferent, però ahí està. No jutgeu els meus inicis en el món de l’escriptura. 🙂

I A L’HIVERN, BEN ABRIGAT!

Un bon dia, la mare va despertar en Jordi (de quatre anys) i li va dir:

  • Jordi, carinyet, desperta que avui és 21 de desembre, el primer dia de l’hivern.

Ell, encara mig adormit i amb els ulls lleganyosos, li va respondre:

  • I com és que encara anem amb samarreta de màniga curta i sense la jaqueta grossa de l’hivern.
  • Són coses del canvi climàtic – Li va dir sense pensar-s’ho.
  • I què és el canvi climàtic? – Replicà ell.

IMG-20140508-WA0001

La mare, sense saber ben bé que dir, pensant que tot seria massa complicat pel seu enteniment, començà a explicar-li:

  • Doncs és el que passa quan les persones no tenen cura del medi ambient: no estalvien aigua, no reciclen, es deixen els llums encesos al sortir de casa… Llavors el medi ambient es descontrola i tot s’altera.
  • Però, mare! Nosaltres sí que fem aquestes coses: al poal blau, els papers. Al poal groc, els envasos. I al poal verd, el vidre. I a més, com diu el pare, “quan t’ensabones les mans o et rentes les dents, l’aigua tancaràs i a estalviar ajudaràs”.
  • Ja ho sé, Jordiet, ja ho sé. Però hi ha d’altres xiquets que els seus pares no els han ensenyat, de manera que no saben com ajudar el planeta.
  • Quina pena més gran! M’agradaria que tots ho poguéssim fer.

Aquella nit, deixat portar per la imaginació i el sentiment que tot és possible en aquest meravellós món, que caracteritza els nens de la seua edat, el Jordi va somiar.

Va somiar amb un món fet de materials reciclats on la brutícia i la contaminació no existien perquè tothom en tenia cura i respectava el medi ambient. L’aigua s’utilitzava correctament. No morien més animals víctimes dels residus aliens al seu entorn, es podien veure les estrelles a la nit i sentir el cant dels ocellets al matí, doncs no hi havia cap tipus de contaminació que hi valgués, ni lumínica, ni acústica, ni res de res.

IMG-20140508-WA0002

I com li havien ensenyat al cole, a l’estiu lluïa samarreta i pantalons curts i a l’hivern, anorac, bufanda, gorro i guants. Ben abrigat!

Il·lustracions: Lola Francés.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Coses de la vida

Ho va buscar,

li va donar mil voltes

i no ho va trobar.

Va esgotar tots els seus esforços per arribar

però mai ho va poder alcançar.

I llavors,

quan per fi es va relaxar

i se’n va oblidar…

La vida li ho va regalar!

IMG_141617424436015

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

I Encuentro de Educación emocional y Literatura Infantil

Ja estem a setembre! I per començar el nou curs escolar, vos presente la entrada més llarga i amb més fotos que he publicat mai. Es sobre el “I Encuentro de Educación emocional y Literatura infantil”.

Espere que vos agrade!

Aquest estiu he tingut el plaer d’assistir a un lloc màgic, ni més ni menys lluny, que al meu propi poble, Biar!
“Va de Cuentos” va organitzar un encontre de literatura infantil i educació emocional a una casa rural, un cap de setmana d’eixos en els que se te fica una goteta d’amor al cor i açò ja no hi ha qui ho pare, s’escamparà pel cos i ja res tornarà a ser igual!

Jo ni coneixia el projecte de Va de Cuentos ni tenia idea del que feien però per aquestes casualitats de la vida, que mai són casualitats, se’m va aparèixer i alguna cosa dins meu em deia que ho havia de fer i no me’n penedisc en absolut.

L’encontre consistia en un cap de setmana, de divendres al migdia fins diumenge després de dinar ple de diferents tallers relacionats amb l’educació emocional, l’educació lliure, tallers vivencials, tallers d’art, i molta moltíssima literatura infantil. Un cap de setmana de convivència compartint no només els tallers sinó també menjars, sopars, moments de relax i piscina, aficions, emocions i molts somriures.

DSC_0349

DSC_0389

No em pararé a fer una crònica de cadascun dels tallers perquè si no, no acabaria mai, així que vos explicaré alguns dels que més em van arribar. Però una cosa sí que vos diré, des del primer moment que vaig trepitjar el terra d’aquella casa ja es respirava un bon ambient acollidor i de germanor que encisava. Així mentre ens presentàvem i fèiem la nostra recepta de la felicitat la vibració es va elevar de tal manera que es van crear alguns lligams que de moment no s’han trencat i pel que sembla aniran per a llarg.

Una de les primeres activitats que destacaré és el “Laboratorio de letras e imágenes: educación emocional”. L’espai estava dividit per colors i a cada color se li assignaven un llibres concrets. Primer havíem d’escollir un color i llegir els seus contes durant una bona estona. Va ser genial, es va crear un silenci meravellós on cada una de nosaltres gaudia de la lectura al seu propi món.

Seguidament havíem de reubicar aquest llibre en un altre color, si crèiem que la emoció que ens transmetia estava representada per un altre color. I posar també una emoció als llibres que deixàvem al seu lloc. L’objectiu fonamental era conèixer una infinitat de contes i àlbums il·lustrats i d’altra banda després de llegir les emocions que ens havíem suscitat els diferents colors, adonar-nos del que ens diuen els colors, com formen part de la nostra vida, de les nostres experiències i sentiments, i que curiosament, per a cadascú són d’una manera diferent.

DSC_0410 DSC_0463  DSC_0466

DSC_0518

Un altre taller molt interessant va ser el de “Psicomotricidad relacional” amb Hendrik Vaneeckhaute. Per als mestres de Catalunya ficats en el tema seria algo paregut al que aquí coneixem com mètode Acouturier. I per als que no ho conegueu es tracta d’unes sessions de psicomotricitat en les quals tot està permés al joc lliure (els materials estan adaptats amb aquest fi) l’única premissa és no fer mal ni als altres ni a nosaltres mateixos. El seu objectiu és promoure el desenvolupament integral dels nens per mitjà del joc espontani, que és el seu llenguatge natural i el diàleg tònic.

Va ser una experiència genial ja que vam fer el taller de manera vivencial, com si nosaltres fórem els xiquets. Vam tancar els ulls i ens vam transportar molts anys enllà on enderrocar estructures o jugar amb una simple capsa de cartró va ser el més divertit de tota la sessió.

DSC_0559 11794197_901204533301736_5501922938956773987_o DSC_0560

Un altre taller que vaig considerar molt important va ser el de “Liberando princeses”. Vam analitzar la figura de les princeses Disney, les seues característiques, el paper normalment passiu que ocupen en els contes malgrat ser les protagonistes, etc.

Crec que és important que ens adonem de la necessitat de trencar amb aquests tòpics que ens venen de fa molts anys i conèixer alternatives per poder fer-los front com ara el conte “La princesa rebelde” que jo ja m’he comprat, “Que aburrido ser una princesa rosa” o Lles princeses també es tiren pets”. Els contes tenen un poder molt fort, des de ben petits ens van marcant la personalitat, així doncs, va sent hora de que busquem contes lliures de vocabulari sexista i amb més igualtat.

DSC_0574 DSC_0580

I ja per acabar, a nivell personal destacaré l’última sessió “Mucho más que letras: La diversidad funcional en los cuentos” un taller on vam descobrir infinitat de contes per tractar les discapacitats, les necessitat educatives especials, en fi, recursos per a posar-nos al lloc d’altres persones i reflexionar.

Durant aquesta sessió vaig tenir el plaer d’interpretar en Llengua de Signes “Cierra los ojos”, un conte molt bonic sobre les diferents formes de percebre la vida. Va ser un moment màgic i molt especial! Que els llibres arriben a tothom!

DSC_084211728950_901204923301697_5686439471355464022_o

Mil gràcies a la família Va de Cuentos per aquests dies i per tots els que han vingut després! Açò no s’acaba, l’aventura continua!

Fins aviat!

DSC_0734 DSC_0802

P. S.: Si voleu seguir al dia de les novetat de Va de Cuentos, cosa que vos recomane, cliqueu sobre la imatge d’aquí baix i vos portarà a la seua Web.

images

Publicat dins de Sin categoría | 4 comentaris

Llibres de text i algun consell

Sense saber ben bé què era això de fer un “Reblog” que li vaig donar al botó i ací es van colar en mig del meu Blog les paraules del bon amic Sergi Barceló.

Doncs això, aquest mes em pille vacances i l’entrada d’agost la dedique a compartir la saviesa d’altres persones.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

L’ESPERA

Uff Just in time! Quasi se m’acaba el mes de juliol i encara no havia escrit res. Ara que tots esteu de vacances o segur que vos quedarà poquet per agafar-les (en aquest cas, ànims!) vos compartisc aquest escrit que té lloc en un aeroport… Que viatgeu molt! O sinó, voleu amb la imaginació!

L’ESPERA

Portava hores esperant en aquell aeroport minimalista i impersonal alhora. Estava neguitosa, vaig tornar a recolocar-me l’auricular de l’i-pod a l’orella, em vaig recolzar a la columna i vaig mirar per enèsima vegada la pantalla informativa desitjant que hi donessin alguna novetat sobre el retard, quan de sobte, al baixar la vista, allà el vaig trobar.

Cabells despentinats, amb un rínxol que li queia a la cara, ajupit, mal assegut a sobre el seu propi peu, a les tan còmodes butaques de la sala d’embarc. Estava llegint un llibre. Sabeu allò que diuen que quan veus una persona llegint un llibre que t’agrada, és l’univers recomanant-te aquella persona. L’univers em recomanava aquell noi.

El vaig estar observant. Somreia descaradament aliè a tot allò que transcorria fora del seu món de paper. No el podia deixar de mirar. Ell seguia llegint i m’hi vaig adonar que una dolça llàgrima li regalimava per la galta. Oh! Estava plorant. Un calfred em va recórrer tota la pell. M’agrada tant que les persones ploren amb els llibres. Fer-ho amb les pel·lícules, amb un discurs, està sobrevalorat. M’agrada que les persones s’emocionen amb la paraula, amb la paraula escrita que t’has d’imaginar i fer teva, em pareix un acte d’una extrema sensibilitat.

marina lectura

L’home del barret gran que hi havia al seu costat es va aixecar direcció a la barra del bar, era el meu moment, no l’havia de desaprofitar. Em vaig asseure amb el més tendre dels meus somriures i un mocador a la mà.

Il·lustració: Lola Francés

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari