Biaruts, biarudes, estem en Festes!
Aquest article el vaig escriure allà per novembre per al llibre de Festes quan encara no sabia que seria de la meua vida, i ara que només queden 4 dies, cobra més sentit que mai, podré estar a Biar de l’11 al 13 de maig!! 🙂 Quina felicitat!
Gràcies a la mitja jornada laboral que faig, al favor que m’han fet des de direcció i la bendita Segona Pasqua que celebren a Catalunya, alli hi seré.
Així que, per si algú no l’ha llegit del format en paper i ja de pas per cobrir l’expedient del mes de maig, aquí vos deixe l’article:
“Història d’una Tarika a Barcelona”
No és cap revelació açò que diré a continuació, ja ho sabeu: mai he viscut d’una manera continuada a Biar. Per unes coses o per altres sempre he estat fora. A vegades més prop i d’altres com ara, més lluny. Però “una cosa no lleva l’altra” i res té a veure açò amb el profund sentiment que m’arrela tant al poble com a les festes patronals de Biar.
Al principi, això d’escapar-se a desfilar amb els Tariks era més fàcil, amb una nota de la mama a l’agenda dient “motivos personales” o amb l’ajudeta d’algun metge del poble tot estava solucionat.
Després, la majoria dels joves ho sabeu no? Comença a complicar-se un poc amb els estudis superiors. Però bé, uns canvis de pràctiques per ací, favors per allà, hores de cotxe i de son acumulades si és molt important i seguim tirant. Més o menys apanyat.
I ara? Què passa quan comencem a treballar? Quan per motius de la vida hem hagut de d’anar lluny del Biar? Ara sí que està la cosa fotuda…
Però no vos preocupeu, que no perdem l’esperança i ens inventem mil i una estratègies per sentir-nos més a prop de casa. Per estar sense estar al poble. Per gaudir de la nostra cultura i de les nostres tradicions que tant ens agraden.
La primera “complicació festera” que em vaig trobar quan vaig arribar a viure a Barcelona va ser el Mig any. Ostres, jo mai havia faltat al mig any! Mai m’havia quedat sense marxar “l’espada triomfadora” entrant a la plaça. I val que només és un cap de setmana, una única desfilada i ni tan sols ens vestim, però jo volia ser-hi. I com no podria, em vaig muntar el meu propi dia. Sort de les meves companyes de pis que s’apunten a un bombardeig, entre totes vam fer banderoles de creus, llunes i enganxines per la roba i després de tota una vesprada de manualitats i cuina, ja ho teníem fet. I com no podia ser d’un altra manera, vam acabar la nit desfilant, primer pel passadís de casa i després pels carrers de la Ciutat Comtal.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
I el mateix em va passar quan s’apropava el dia de Sant Vicent, dia festiu només a Biar, a alguns pobles de la zona i per als xiquets del País Valencià. Per desgràcia, no vaig tindre la sort que fóra festiu també per als xiquets de Catalunya i poder-me escapar. Així des del 2011 que organitze via Xarxes Socials, “Sant Vicent a Barcelona”. Quan acabem de treballar, ens citem en un bar valencià “La Terreta” tots els biaruts als que ens ha tocat pringar. A eixes hores ja està tot el món a Biar ballant i amb unes quantes mentiretes entre les mans. Però dintre de les nostres possibilitats intentem riure, fer-nos costat i oblidar les fotos que els de la esquadra via whasapp ens han enviat. Sí, sí, eixa foto que ens fem tots els Tariks a la plaça en acabar els trons… Però bé, tant se val si som Tariks, Maseros o Moros Nous, la distància ens ha donat una bona lliçó de germanor i nosaltres també ens fem una foto per al record.
A voltes he sentit dir que els joves no ens preocupem per res, que només ens va la nit; cubates, xaranga, discomòbil i flirteig. I això personalment em molesta molt. Per què sí, per suposat que ens agrada eixa mena de festa, i molt! Però també ens agrada la festa de
l dia: desfilar per la Torreta encara que siga dimecres i ningú ens aplaudisca, simplement perquè ens agrada desfilar, la música i el calfred que ens recorre el cos quan comencen a sonar els timbals. Ens agrada vestir-nos per ballar «Els espies», anar a tirar trons i encara que ens coste alçar-nos, ens encanta la desfilada del dia 13. Ací vos deixe l’exemple d’uns quants joves que interessats per les nostres tradicions ens vam buscar les receptes de les pastes i unes setmanes abans de Festes, des de la distància ens vam posar mans a la massa acompanyats d’unes bones marxes mores i algun que altre pasdoble. No sé si per la música o per les ganes que teníem però he de dir que ens en vam sortir molt bé: coquetes, almendraos, rotllets de vi i mantecaos.
I tot açò és el que hem anat fent per sobreviure en la llunyania. De moment, tinc la immensa sort de poder dir que encara no he fallat mai a Festes, entre el cap de setmana i estratègies varies, sempre he pogut estar encara que fóra un parell de dies a les festes de Biar. Algun any m’ha tocar vorer l’entrada pel portàtil amb unes cerveses al sofà, d’altres perdre’m el famós aniversari de Roqueta o anar-me’n arrastrant la maleta mentre feien la guerrilla davant de casa (maleta que per cert, porta una pegatina del la Penya del Copeteo per si es perd), però sempre amb un somriure als llavis pels pocs però bons dies viscuts. I si cal, un herberet a l’estació de tren per endolcir les penes abans de de tirar cap a dalt.
Ara, ja vaig contant els dies que falten per a maig. Què passarà enguany? Visc sempre amb la incertesa de no saber quan serà el primer any que em quedaré sense anar, però mentrestant seguiré maquinant a veure quina estratègia podré utilitzar.
Esta només és la meua història, la història d’una tarika que viu a Barcelona, però estic ben segura que molts de vosaltres vos haureu pogut veure reflectits o si més no, reconèixer algun conegut en aquestes línies. I amb ella no intente convèncer a ningú de res, tan sols explicar una realitat, en este cas, la meua realitat. I per si de cas, pel que puga passar, m’adelante i vos desitge BONES FESTES DE MOROS I CRISTIANS!!
Il·lustració: Lola Francés
– Si només et concentres en el punt negre, et perds la infinitat de punts blancs que hi ha per tots els costats…