Dedicat a la meua Pilareta que gaudeix d’este quadre penjat a la seua habitació de Can Cactus. Que seguisques fluint amb la vida! 🙂
Autora del quadre: Lola Francés
Després de quasi dos mesos al pis, moltes caixes, desordre, viatges a Ikea i ajuda de la família i amics, crec que ja puc dir que tinc l’habitació del nou pis arreglada! (Bueno, sempre faltaran xicotets detalls però ahí està la gràcia de la vida)
Estic molt contenta de com se m’ha quedat. De fet, m’encanta!! Però de lo que més orgullosa estic, sens dubte, és del meu capçal del llit. Dos quadres de metre per setanta centímetres que va pintar l’artistassa de ma mare. I als que he decidit dedicar-li l’entrada del mes d’abril a la secció “De Fotos i Quadres”. Ahí va!
Quadres: Lola Francés
RENAIXENT
I a poc a poc vam anar agafant confiança,
recordant allò que som.
creient en nosaltres mateixos
i sobretot, perdent la por.
Vam retrobar la nostra vertadera essència,
per deixar-la sortir i renàixer de nou al món.
La màscara es va esquerdar
i va aflorar de dins la llum de colors,
el ser que realment som.
Vam despertar i vam ser lliures,
un cop vam perdre la por.
Vaig dir que tancava temporalment el Blog i la veritat és que encara no he acabat amb la mudança i tot el “jaleo” que comporta però tenint en compte el dia que és avui (teòricament això havia d’haver-se publicat ahir, 8 de març) i les circumstàncies que m’han rodejat últimament, havia d’escriure aquest post. Dedicat a tu, auela, a una dóna ben valenta, de les que no ixen per la tele quan se’n van però de les que no han deixat tampoc mai de lluitar.
M’auela va ser una dóna digna d’admirar. Ha passat per mil i una històries i sempre cap avant. Entre d’altres coses es va quedar viuda prou jove però no va perdre l’esperança, als 60 anys se n’anava al “Auelos” a jugar la partideta i inclús a fer-se nòvio. Un parell en va tindre (més que jo!) I als 70 se n’anava de compres a VaModa, una brusa mona, es pintava els llavis i a passejar. Una persona que malgrat tot somreia a la vida de tal manera que fins i tot ens sorprenia a nosaltres. Una persona que en els seus últims dies era ella qui animava als altres. Que ens va demanar fer una festa amb globus dels que fan riure (globus d’helio) per a despedir-se. Que volia marxar com una reina.
Així, aquí vos deixe, per qui ho vulga llegir, el que li vaig dedicar el dia del seu enterro. Perdoneu per els castellanismes, però està escrit a la manera en la que parlem a Biar ja que açò va per ells, per la meua família, i per ella. Ahí va:
Esta nit he tingut un somni. He sommiat que estàvem tots a ca l’auela i ella per despedir-se ens regalava a cada uno unes caixetes personalitzades amb unes botelletes de vi, uns llibres i diners… No sé, somnis…
Ara, això no és real, només ha sigut el meu somni. Però a la nostra manera tots hem passat a desitjar-li BON VIATGE, amb simbolismes varios o si més no, de la millor manera que hem sabut.
En realitat, per si de cas, portem uns anys despedint-nos. Celebrant aniversaris multitudinaris amb la paelleta bona del tio, gambetes i que no falte la partieta al Chinchón. Enjuntant-nos sempre que podem, estiu, Nadal o amb qualsevol excusa tonta per a un cafè. Estos anys extra han sigut un regal i diria que els hem sabut aprofitar. Ens hem estat preparant, estem preparats però aixina i tot es fa difícil, es difícil dir adéu a una persona com tu. Una persona valenta, lluitadora, una persona que ens ha ensenyat tantes coses.
Fa 13 anys ( o més, ja he perdut el compte) que lluitaves. Mentira! Em corregisc. A banda de la malaltia, portes tota la vida “peleant”. Prou jove et vas quedar viuda, amb 4 fills i per si fora poc 1 néta xicoteta (Que només es portava 2 anys en la teua última filla).
Olé tu! El panorama que se te quedava… Però no! Vas saber tirar endavant , amb valentia, mirant de front a la vida i amb eixe humor tant peculiar que et caracteritza.
De tu hem aprés a moure’ns per la vida amb picardia, amb aquella jugarreta de “Que els Sants Innocents t’ho tornen!” Gràcies!
A superar les pors. Res millor que tu amb la cara pintada de farina i un tros de creïlla a la boca per saber què era l’autèntic terror. I sobrellevar-lo amb rises finals, clar! Gràcies!
A ser forts, a tirar endavant i refer-nos una i un altra i un altra volta. Gràcies!
A ser sincers, naturals, a dir el que pensem sense importar el què diran. Gràcies!
Aquesta actitud ens la guardem, ens la quedem, ens la fem nostra i la portarem amb orgull. Serem lluitadors, valents i sempre amb el riure per bandera. Com diu la prima Clara: “Gràcies per aquestes lliçons i sobretot gràcies per haver creat esta família de bojos. Sí, sí, de bojos però de grans persones.”
Has marxat mentre jo escrivia estes línies al tren, a una horeta d’arribar ja. Ens vas dir que no te’n volies anar estant sola i no ho has fet, no et queixaràs. Te n’has anat envoltada de lo millor, l’amor i el carinyo de tots els teus. Així de segur que el viatge ha anat bé.
M’hagués agradat poder-te llegir estes paraules abans de marxar, ni que fos a cau d’orella, però no passa res, allà on estàs sé que t’arribaran. Com diu el teu rebesnét Jordi, brillaràs en la teua estrella (en la teua, teua, que te’n vam regalar una!).
Així, brillaràs en el cel igual que ho has fet a les nostres vides. Gràcies per tot, auela!
ET VOLEM UN MONTÓ.
Aquest mes que acaba de passar, setembre, me l’he pillat de vacances Blogueres també. Bueno, més que de vacances podria dir-se que de dol. No en tenia ganes d’escriure.
Ahir va fer just un mes que vam rebre la notícia i avui fa just un mes també que llegia aquestes paraules a l’Esglèsia de Biar.
I no me les vull quedar per a mi. Malgrat haver-les escrit jo, aquestes paraules no em pertanyen, sinó que són de tots els amics. Aquí vos les deixe, per a que les compartim.
Els amics d’Ana com un grup peculiar, som variats, cadascú d’un pare i d’una mare però ens uneix algo molt especial: l’amor que malgrat tot sentim els uns per els altres.
Ahir vam patir un pal molt fort. Ens deixa un dels pilars fonamentals del grup. Una personeta que tot i vorer poc, sempre estava ahí.
Sempre estava ahí i sempre ho seguirà estant mentre la portem ací dins. (Em refería la cor)
Ana era una bona persona, tan bona que sempre era objecte de les nostres bromes. Però les acceptava amb un somriure a la boca perquè així era ella, somrient també.
Així que fem-li un favor entre tots: recordem-la així, rient! Combatem el mal trago a base de bons records. I enviem-li molta llum i amor perquè seguisca el seu camí.
L’agost me l’he pillat de vacances!
Però aprofite per recomanar-vos este meravellós Blog “Me das un beso bonita?” que ara també compta amb un llibre “A mi què em passa?” Molt recomanable!
Hola, què tal? Com esteu? Jo molt bé, gràcies.
Un poc cansada perquè m’he passat un estiu pipa. Me n’he anat de campament a Canàries i també al Feslloch i a la platja de Piles on he fet zumba i aeròbic amb la meua amiga Esperanza que és un poc com jo però té moltes mamelles haha! Em pixe!
View original post 319 more words
Fer muntons (en acabant escriuré montons amb “o” que és com ho pronunciem a Biar i em resulta més còmode i familiar donada la proximitat d’aquest post).
Montons se’n poden fer de moltes coses. Per exemple de joguines en un racó, de roba a la cadira de l’habitació o fins i tot montons de basura, com deia aquella famosa cançó de saltar a la corda.
Però a ma casa, fer montons té un significat molt especial. Per nosaltres fer montons és un acte d’extrema carinyositat (paraula que m’acabe d’inventar). És un acte d’amor fraternal, d’anar tirant-nos els uns a sobre dels altres entre rialles desenfrenades, pessigolles a traïció i respiracions ofegades, però això sí, sempre amb un final amistós.
Ara, el montó que a mi més m’agrada és el que acabe de titular com “montó mandrós” o que també podria dir-se “montons al llit”.
Aquells matins de diumenge, o de qualsevol dia que t’ho pugues permetre, en els que et despertes i no tens ganes de fer res, una profunda perea s’ha apoderat de tu i no et deixa ixir dels llençols. Llavors entra ta mare a l’habitació, li dius que s’aprope un moment i quan menys s’ho espera, zas! l’agafes del coll i la tires damunt del llit a gossejar amb tu, i llavors la teua germana passa per allà i sense pensar-s’ho pega un bot i s’enfila també, i després l’altra germana i si està per allí el nebot, també, enseguida puja a posar-se d’anxaneta damunt del tot. I no ens oblidem del pare, que costa més d’atrapar però alguna que altra volta ha caigut enganyat, ningú pot escapar-se el poder del montó.
Pot ser alguns llegireu açò i flipareu o no ho entendreu, però de veritat si no ho heu fet mai, proveu-ho, és terapèutic i no costa diners, només uns segonets del teu temps!
Mare meua! I tota aquesta parrafada/paranoia, per què? Doncs perquè estic a dos dies de tornar a casa, trobo a faltar a la família i tinc ganes fer montons amb ells!!
FINS ARA!!! 😀
De colors cridaners, un estampat de flors amosaicades. A la banda esquerre un minúscul pelat, segurament aquell paper ha estat reutilitzat però a ella tant li val, ni s’hi fixarà. Està emocionadíssima amb el seu regal!
Comença a obrir-li amb cura i atenció però l’encís li pot i acaba estripant el paper en un tres i no res. La seva cara s’il·lumina en veure aquella caixa de color fúcsia.
– Una muñeca! Una muñeca!- Crida de manera desmesurada.- Lo que yo quería!
Obre la caixa, amb dificultat i nerviosisme treu tots els plàstics i fils d’aram que la tenen captiva al cartró. Per fi l’allibera i marxa correns a jugar fent-la volar per l’aire com si fos un avió. A sobre de la taula queda abandonat el pastís que ja ningú vol però els números 3 i 8 llueixen encara fumejant sobre la capa de xocolata.
Quan ens vam conèixer jo només tenia 3 o 4 anys, jugàvem juntes amb les nines i vèiem dibuixos animats. El temps ens ha anat distanciant. Jo he deixat de jugar amb elles i tu en canvi, encara no te n’has cansat. Ara que fas 38 anys, m’agrada saber que tot continua igual i que em segueixes estimant com abans.
Biaruts, biarudes, estem en Festes!
Aquest article el vaig escriure allà per novembre per al llibre de Festes quan encara no sabia que seria de la meua vida, i ara que només queden 4 dies, cobra més sentit que mai, podré estar a Biar de l’11 al 13 de maig!! 🙂 Quina felicitat!
Gràcies a la mitja jornada laboral que faig, al favor que m’han fet des de direcció i la bendita Segona Pasqua que celebren a Catalunya, alli hi seré.
Així que, per si algú no l’ha llegit del format en paper i ja de pas per cobrir l’expedient del mes de maig, aquí vos deixe l’article:
“Història d’una Tarika a Barcelona”
No és cap revelació açò que diré a continuació, ja ho sabeu: mai he viscut d’una manera continuada a Biar. Per unes coses o per altres sempre he estat fora. A vegades més prop i d’altres com ara, més lluny. Però “una cosa no lleva l’altra” i res té a veure açò amb el profund sentiment que m’arrela tant al poble com a les festes patronals de Biar.
Al principi, això d’escapar-se a desfilar amb els Tariks era més fàcil, amb una nota de la mama a l’agenda dient “motivos personales” o amb l’ajudeta d’algun metge del poble tot estava solucionat.
Després, la majoria dels joves ho sabeu no? Comença a complicar-se un poc amb els estudis superiors. Però bé, uns canvis de pràctiques per ací, favors per allà, hores de cotxe i de son acumulades si és molt important i seguim tirant. Més o menys apanyat.
I ara? Què passa quan comencem a treballar? Quan per motius de la vida hem hagut de d’anar lluny del Biar? Ara sí que està la cosa fotuda…
Però no vos preocupeu, que no perdem l’esperança i ens inventem mil i una estratègies per sentir-nos més a prop de casa. Per estar sense estar al poble. Per gaudir de la nostra cultura i de les nostres tradicions que tant ens agraden.
La primera “complicació festera” que em vaig trobar quan vaig arribar a viure a Barcelona va ser el Mig any. Ostres, jo mai havia faltat al mig any! Mai m’havia quedat sense marxar “l’espada triomfadora” entrant a la plaça. I val que només és un cap de setmana, una única desfilada i ni tan sols ens vestim, però jo volia ser-hi. I com no podria, em vaig muntar el meu propi dia. Sort de les meves companyes de pis que s’apunten a un bombardeig, entre totes vam fer banderoles de creus, llunes i enganxines per la roba i després de tota una vesprada de manualitats i cuina, ja ho teníem fet. I com no podia ser d’un altra manera, vam acabar la nit desfilant, primer pel passadís de casa i després pels carrers de la Ciutat Comtal.
I el mateix em va passar quan s’apropava el dia de Sant Vicent, dia festiu només a Biar, a alguns pobles de la zona i per als xiquets del País Valencià. Per desgràcia, no vaig tindre la sort que fóra festiu també per als xiquets de Catalunya i poder-me escapar. Així des del 2011 que organitze via Xarxes Socials, “Sant Vicent a Barcelona”. Quan acabem de treballar, ens citem en un bar valencià “La Terreta” tots els biaruts als que ens ha tocat pringar. A eixes hores ja està tot el món a Biar ballant i amb unes quantes mentiretes entre les mans. Però dintre de les nostres possibilitats intentem riure, fer-nos costat i oblidar les fotos que els de la esquadra via whasapp ens han enviat. Sí, sí, eixa foto que ens fem tots els Tariks a la plaça en acabar els trons… Però bé, tant se val si som Tariks, Maseros o Moros Nous, la distància ens ha donat una bona lliçó de germanor i nosaltres també ens fem una foto per al record.
A voltes he sentit dir que els joves no ens preocupem per res, que només ens va la nit; cubates, xaranga, discomòbil i flirteig. I això personalment em molesta molt. Per què sí, per suposat que ens agrada eixa mena de festa, i molt! Però també ens agrada la festa de
l dia: desfilar per la Torreta encara que siga dimecres i ningú ens aplaudisca, simplement perquè ens agrada desfilar, la música i el calfred que ens recorre el cos quan comencen a sonar els timbals. Ens agrada vestir-nos per ballar «Els espies», anar a tirar trons i encara que ens coste alçar-nos, ens encanta la desfilada del dia 13. Ací vos deixe l’exemple d’uns quants joves que interessats per les nostres tradicions ens vam buscar les receptes de les pastes i unes setmanes abans de Festes, des de la distància ens vam posar mans a la massa acompanyats d’unes bones marxes mores i algun que altre pasdoble. No sé si per la música o per les ganes que teníem però he de dir que ens en vam sortir molt bé: coquetes, almendraos, rotllets de vi i mantecaos.
I tot açò és el que hem anat fent per sobreviure en la llunyania. De moment, tinc la immensa sort de poder dir que encara no he fallat mai a Festes, entre el cap de setmana i estratègies varies, sempre he pogut estar encara que fóra un parell de dies a les festes de Biar. Algun any m’ha tocar vorer l’entrada pel portàtil amb unes cerveses al sofà, d’altres perdre’m el famós aniversari de Roqueta o anar-me’n arrastrant la maleta mentre feien la guerrilla davant de casa (maleta que per cert, porta una pegatina del la Penya del Copeteo per si es perd), però sempre amb un somriure als llavis pels pocs però bons dies viscuts. I si cal, un herberet a l’estació de tren per endolcir les penes abans de de tirar cap a dalt.
Ara, ja vaig contant els dies que falten per a maig. Què passarà enguany? Visc sempre amb la incertesa de no saber quan serà el primer any que em quedaré sense anar, però mentrestant seguiré maquinant a veure quina estratègia podré utilitzar.
Esta només és la meua història, la història d’una tarika que viu a Barcelona, però estic ben segura que molts de vosaltres vos haureu pogut veure reflectits o si més no, reconèixer algun conegut en aquestes línies. I amb ella no intente convèncer a ningú de res, tan sols explicar una realitat, en este cas, la meua realitat. I per si de cas, pel que puga passar, m’adelante i vos desitge BONES FESTES DE MOROS I CRISTIANS!!
Somnis Lleugers 